Caure i tornar a començar

Maria Sentandreu

Hi ha qüestions que escapen al nostre control, hi ha coses que ocorren perquè sí i no cal buscar cap explicació. Hi ha dies que tot rutlla al revés i et sents fotut, abatut, decebut amb el món sencer. Hi ha dies de boira al cel i núvols negres al pensament. Hi ha nits amb pluja de malsons o idees irracionals que mullen l’ànima amb el xarop de la por i la desesperança. Tanmateix hi ha dues maneres de reaccionar: caure i deixar-se empentar, o caure i tornar a començar.

D’acord, les circumstàncies no són sempre favorables al nostre interés, de vegades hi ha pedres al camí que ens compliquen la tasca de caminar, fins i tot podem trobar obstacles massa grans que ens faran parar i buscar una alternativa. El vent quasi mai bufa en la nostra direcció, però hem d’aprendre a lluitar sense por i resistir en peus enmig la tempesta. Voluntat i paciència, no cal res més per a superar els contratemps. Així doncs, hi ha qüestions que necessiten el seu temps i llavors cal descansar i refugiar-se per a calmar el dolor. No cal córrer més que el temps. Ja ho diu un proverbi alemany: ¿Qué sentido tiene correr cuando estamos en la carretera equivocada? Per això no cal avançar-se a les conseqüències, perquè avançar-se als fets només és especular què passarà. Però ningú sap allò que va a vindre fins que no ho té al davant.

Segurament tothom ha viscut un episodi desagradable, un instant en el qual ho haguera tirat tot al fem i haguera desitjat desaparéixer, deixar de patir, deixar de lluitar contra les adversitats de cada dia. Potser hi ha persones que estan millor adaptades als canvis, eixa gent patirà menys però tampoc escaparà a viure alguna experiència negativa. Pretendre que tot a la nostra vida siga positiu és una utopia, però no estaria gens malament buscar coses positives que ens alleugeren el pes del cap sobre els muscles. Les coses importants no són tan difícils de trobar. Què hi ha més agradable que un somriure vertader? Què hi ha més important que estimar a algú o que algú t’estime? Què podem fer després de caure en l’abisme de la melancolia? Només ens queda l’opció d’aixecar-nos i tornar a començar.

Doncs la clau de la felicitat és senzilla: deixar el passat a una banda, viure el present i no tenir por al futur. És a dir, cal seguir avant sense mirar enrere, no podem renunciar al passat però tampoc cal recordar les experiències negatives, només hem de tornar al passat per a no cometre el mateix error, recordar per a no entropessar amb la mateixa pedra, superar el passat per a arribar a un present ple de llum i energia positiva. Viure cada instant i gaudir de les petites alegries, sentir que ara i ací podem cridar que som lliures per a elegir el nostre caminar. Avançar cap al futur més immediat sense planificar accions a llarg termini, tenir il·lusió però no carregar la ment d’espectatives massa grans... I no oblides que les xicotetes fites són les més gratificants.